A qui votaré en les pròximes eleccions?

S’acosten les pròximes eleccions municipals i autonòmiques, i moltes persones ens preguntem si votarem i a qui podríem votar. Es tracta d’una qüestió personal condicionada per la ideologia, la oportunitat política del vot, la simpatia o antipatia respecte als líders i als candidats, etc., que sempre demana una reflexió. El meu propòsit a l’elaborar aquesta entrada –com totes les del blog– és ajudar-me a mi mateix a posar en ordre les meues idees i a compartir-les amb tothom qui puga estar-hi interessat; no vull, per tant, convèncer ningú. No s’entenga aquest escrit, doncs, com a cap petició de vot (no milite en cap organització política –encara que sí que ho vaig fer durant molts anys– i no sóc qui per a demanar el vot a ningú) ni tan sols com una incitació al vot (els majors de 18 anys ja són grans per a decidir el que volen). Simplement, es tracta d’una necessitat d’expressar les meues opinions en veu alta i de practicar la llibertat d’expressió. Diuen que el vot és secret, però aquest caràcter secret és, òbviament, un dret, però no un deure; també tenim el dret d’expressar el sentit del nostre vot en veu alta, i pel que fa a la meua persona en totes les eleccions que he viscut el sentit del meu vot ha estat públic i conegut.

D’altra banda, unes eleccions –i l’emissió d’un vot en concret– implica una tria per unes opcions –i al capdavall, per una opció concreta– i un descart de les altres; per tant, òbviament, no podré evitar dir el que pense respecte a les diverses possibilitats de vot –o de no-vot–, i perquè els atorgue o no la meua confiança; i no m’estaré tampoc d’animar al vot (que és diferent de demanar el vot: hom pot animar que es vote a una opció o a una altra entre diverses, però només es pot demanar el vot respecte a una) cap a aquelles opcions que considere més coherents. Espere i desitge que les persones que no coincidesquen amb mi no se sentiran ofeses pel que exposaré –expresse el meu respecte per totes les persones que no utilitzen la violencia–, i sempre tenen la possibilitat d’expressar les seues opinions públicament.

En una entrada anterior (“¿Tiene sentido abstenerse?”) exposava que per a mi és més important el vot ideològic, per damunt de l’encert o desencert de cada partit en concret; per a mi té més importància l’enfortiment de l’esquerra en general i la perspectiva de la seua unitat a llarg termini que l’objectiu de castigar un partit concret. Per tant, els qui tenim uns valors o una ideologia d’esquerres haurem de votar a partits concrets d'esquerres, encara que no estiguem completament d’acord amb tot el que proposen o fan. L’abstenció o el vot a opcions sense possibilitats d’obtenir representació quedaven descartats, en la mesura que signifiquen en la pràctica donar el vot a l’opció ideològica oposada. En una altra entrada (“La frustrante dispersión en la izquierda”), em lamentava de la divisió existent en el si de l’esquerra i feia vots per una futura unitat organitzativa, o al menys electoral, de tota l’esquerra. Per tant, per ser coherent, el sentit del meu vot ha de tenir en compte els valors de l’esquerra i la necessitat i el desig d’una futura unitat: anirà a parar a l’opció o opcions que representen els valors de l’esquerra, que tinguen possibilitats reals de representació i que no vagen en direcció contrària respecte a la unitat. Tenint en compte aquests elements condicionants, les opcions possibles queden perfectament acotades: el nombre d’opcions és major que u i menor que tres.

He dit que la votació és una tria, i per a concretar les opcions triades hauré de descartar primer les no triades (insistesc en les meues disculpes i el meu respecte envers tots els amics i companys que puguen votar a qualsevol opció de les “destriades” per mi). Òbviament, si els meus valors són els de l’esquerra, no podré votar opcions que no siguen d’esquerra. Tanmateix, no puc estar-me d’explicar per què, fins i tot des d’una perspectiva liberal, seria, en la meua opinió, impossible votar al Partido Popular. En primer lloc, perquè manté en les seues llistes un nombre important d’imputats per corrupció; tot respectant la presumpció d’innocència, crec que hi ha suficients elements de sospita perquè aquesta opció se’m faça infumable. En segon lloc, des que el PSOE va accedir al govern de l’Estat, crec que han mantingut una actitud d’oposició absolutament oportunista i irresponsable, utilitzant la política antiterrorista en contra del Govern, aprofitant la crisi econòmica per a carregar les culpes de tots els mals del món a Zapatero sense donar una alternativa coherent, no recolzant en el parlament les mesures necessàries de control del dèficit (cosa que va provocar l’estupefacció dels seus homòlegs europeus), etc. Però, sobretot, i en el cas concret del País Valencià, el PP ha mantingut una actitud irracional, anticientífica i demagògica respecte a la llengua dels valencians, ignorant les declaracions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua respecte a la unitat lingüística amb la resta de variants de la llengua catalana i negant-se a reconèixer les titulacions de Filologia Catalana de la Universitat de València en contra de nombroses sentències judicials. Molts dirigents del PP no són ignorants, i saben perfectament que el valencià és català, y així ho manifesten en privat o entre determinats cercles quan els interessa; si mantenen aquesta actitud irracional és per aprofitar-se dels sentiments de la gent i traure’n per aquesta via un bon grapat de vots, cosa que per a mi és èticament i políticament inacceptable.

En alguna ocasió m’han preguntat per què, des d’una perspectiva liberal, no recolze el partit Unión, Progreso y Democracia. La resposta és clara: perquè no el considere un partit d’esquerres –ni ells mateixos s’hi consideren–. La meua opció ideològica és el social-liberalisme, que implica, al costat del respecte a les llibertats individuals i als drets de la persona incloent-hi el de propietat, un compromís irrenuciable amb els valors de l’esquerra, entre els quals es troben les idees de solidaritat, igualtat d’oportunitats, defensa dels interessos comuns i protecció dels més necessitats i lluita contra la injustícia i l’opressió, valors que considere que UPyD no representa de manera suficient. Més aviat, encara que puga compartir-hi determinats postulats liberals i laïcistes, opine que UPyD és una via més per al nacionalisme i el patriotisme espanyol tradicional, aspecte que jo rebutge.

En aquest sentit, he d’aclarir que, tot i que respecte el dret de cada persona a expressar-se i rebre educació en la pròpia llengua, a l’accés i gaudi de la pròpia cultura i a no ser discriminat per qüestions ètniques, nacionals, racials, etc., el nacionalisme, en qualsevol de les seues formes, no entra dins de les meues opcions, pel que té de concepció essencialista i reduccionista de la identitat com a pertinença a una única comunitat, en aquest cas nacional o lingüística, com a excloent de qualsevol altra pertinença (v. “Resum del llibre ‘Les identitats que maten. Per una mundialització que respecti la diversitat’”). Per tant, no puc donar el meu vot a les opcions purament nacionalistes (Bloc Nacionalista Valencià) o menys encara independentistes (Esquerra Republicana del País Valencià): si considere que la direcció en la qual s’encamina –o hauria d’encaminar-se– la humanitat és a la superació de les fronteres i a la progressiva cessió de sobirania en àmbits europeus o globals, malament podria això quadrar amb la reivindicació de sobiranies locals o a la implantació de més fronteres o barreres entre els pobles.

Pel que fa al Bloc, en les eleccions autonòmiques anteriors es va presentar dins de la coalició Compromís pel País Valencià juntament amb Esquerra Unida del País Valencià. En aquestes, es presenta en coalició amb Iniciativa del Poble Valencià, una escissió minoritària d’Esquerra Unida, quedant aquesta com a candidatura separada. És a dir, on hi havia una única candidatura d’esquerra –o de centre esquerra, si hi incloem el Bloc–, sense comptar el PSPV, ara n’hi ha dues. S’ha dispersat, doncs, encara més el vot de l’esquerra, de manera que s’han disminuït les possibilitats de tots i s’ha beneficiat la dreta, i s’ha actuat en contra de la perspectiva de la unitat de l’esquerra. Caldrà examinar, doncs, qui és el responsable d’aquesta situació. En aquest sentit, ja hi havia un precedent històric: la Unitat del Poble Valencià (antecedent immediat del Bloc) es va presentar a les eleccions autonòmiques de 1987 en coalició amb Esquerra Unida i va obtenir dos diputats; al poc de temps de les eleccions, aquests dos diputats van trencar el grup parlamentari comú i van passar al grup mixt. En aquesta ocasió, el Bloc no s’ha conformat a utilitzar Esquerra Unida en benefici propi per a obtenir un grup parlamentari que d’una altra manera difícilment hauria obtingut, sinó que, a més, han deixat Esquerra Unida sense el grup parlamentari que els candidats proposats per aquesta haurien obtingut en les urnes i han donat ocasió al trencament de la mateixa Esquerra Unida. Els fets no donen lloc a cap altra interpretació: al poc de temps, els dos membres del grup parlamentari de Compromís que eren militants del Bloc, juntament amb dues diputades proposades per Esquerra Unida, aprofitant una majoria circumstancial propiciada per la generositat d’altres corrents d’EUPV durant les negociacions de les candidatures, van protagonitzar una espècie de “colp d’estat” dins del grup parlamentari fent cas omís dels organismes pactats de la coalició i expulsant Glòria Marcos del seu lloc acordat de portaveu del grup i, després, del mateix grup; això originà l’eixida del grup parlamentari dels tres diputats fidels a la disciplina d’EUPV i dels organismes de la coalició i l’escissió dins d’EUPV amb l’aparició d’un nou grup minoritari amb el nom d’Iniciativa del País Valencià, després que els membres d’aquest grup no van acceptar les candidatures elegides dins d’Esquerra Unida a les eleccions generals de 2008 i van presentar les seues pròpies candidatures ja en coalició amb el Bloc.

Considerats així els fets, i sempre des de la meua opinió, pense que l’actuació dels parlamentaris escissionistes de IdPV i del Bloc, trencant els pactes previs i arrabassant el grup parlamentari a EUPV –comportament que es va reproduir en alguns ajuntaments–, no respon als criteris ètics mínims exigibles en la política i en qualsevol actuació humana, i descarta completament la Coalició Compromís que ara formen com a objectiu del meu vot. Crec que l’ètica està per damunt de la ideologia política, i que l’actuació d’aquestes persones, a més, va en contra de l’objectiu de la unitat de l’esquerra. Però si haguéssem de cenyir-nos exclusivament a les propostes polítiques, el que ens ofereix IdPV és ben poca cosa: escudats sota un substantiu que no és més que un eslògan (l’ecosocialisme), en realitat no sabem ni tan sols si IdPV està a favor o en contra de la societat capitalista (els militants als quals ho he preguntat no m’hi han sabut respondre, i de la seua web tampoc no n’he pugut traure res en clar); no sabem quin model de societat proposen, i no sabem tampoc res sobre les seues alternatives en molts aspectes, com per exemple si tenen o no propostes concretes i realistes per a eixir de la crisi. En resum, els escissionistes d’IdPV i la Coalició Compromís –s’han apoderat, fins i tot, del nom de l’antiga coalició– no ofereixen a l’esquerra més que divisió i confusió.

En canvi, els qui s’oposen, d’alguna manera o altra, al sistema, tenen una altra opció ben conspícua: Esquerra Unida del País Valencià, federació valenciana d’Izquierda Unida. EUPV-IU és un partit amb una ideologia anticapitalista ben definida, i que proposa com a alternativa el socialisme democràtic. Es tracta d’un partit en la fundació del qual vaig participar activament, i en el qual he militat durant molts anys. Després d’una profunda reflexió i el consegüent estudi, vaig haver d’abandonar-lo amb dolor i sense fer cap soroll, en arribar a la conclusió que els ideals que jo mateix havia defensat i pels quals havia lluitat des de la meua primera joventut eren irrealitzables. Encara tinc molts amics (dins i fora de la xarxa) que en són militants, simpatitzants i votants, i que conserven intacta la il·lusió que jo vaig compartir. Avui en dia, m’és impossible donar-li el vot, perquè considere sincerament que les seues propostes econòmiques i la seua alternativa de societat, si algun dia es poguessen portar a terme, encara que estiguen fetes amb les millors intencions no resoldrien els problemes que es pretenen resoldre i produirien uns efectes econòmics perjudicials no desitjats. Hi ha moltes altres diferències puntuals que em separen d’EUPV-IU, algunes de les quals he exposat i exposaré en aquest blog; però es tracta de diferències entre persones que compartim els mateixos interessos i els mateixos valors dins de l’esquerra, diferències que es poden superar amb un debat sincer i obert i que tindrien cabuda en una futura organització o coalició aglutinadora de tota l’esquerra. En aquest sentit, EUPV-IU va suposar un primer intent d’aglutinar diversos partits i persones independents de l’esquerra, i va implicar un impuls en aquest sentit des de la seua fundació. Es tracta, en definitiva, d’una opció que em mereix el més profund respecte, i que considere el vot més coherent dels qui estan en contra del mercat, de la societat capitalista, i opten pel socialisme democràtic, dels qui estan en contra dels “retalls socials” del govern espanyol i dels qui volen construir una alternativa de l’”esquerra transformadora” per al País Valencià.

Per la meua banda, i tal com vaig indicar en un altre escrit (v. “Qué significa para mí ser de izquierdas”), considere que la defensa dels més dèbils i la protecció dels més necessitats, objectiu irrenunciable de l’esquerra, per a ser feta de manera eficaç, ha de fer-se de manera racional, tenint en compte els coneixements i l’experiència acumulada per la ciència econòmica. Per això, propose l’alternativa social-liberal, que no qüestiona el capitalisme i el mercat, la llibertat d’empresa i la iniciativa privada, com a elements indispensables per al desenvolupament social i econòmic i per al progrés, el benestar, la llibertat i la democràcia, que han de fer-se extensibles a tots els éssers humans i a tots els països del món. Tanmateix, considere que l’Estat ha de reservar-se un paper per a assegurar la igualtat de drets i d'oportunitats i per a reequilibrar els resultats del mercat, de manera que s'assegure a tots els ciutadans uns mínims vitals imprescindibles i es garantitzen uns serveis de qualitat sobretot en qüestions essencials com l’educació i la sanitat. L’alternativa social-liberal està pròxima a altres corrents de l’esquerra com la socialdemocràcia, i se’n diferencia per considerar que la intervenció l'Estat, per a ser eficient, ha de reduir-se exclusivament als aspectes essencials.

La coherència amb aquesta proposta em porta a considerar que l’opció electoral que més s’hi aproxima és la del PSPV-PSOE, i per això he decidit atorgar-li el meu vot. Certament, no puc estar d’acord en absolutament tots els aspectes de la política del PSOE, i per això vaig decidir mantenir la meua independència política. Particularment, el govern espanyol va tardar molt a reconèixer la crisi econòmica, i com a conseqüència, es va retardar massa en la decisió d’adoptar les mesures econòmiques necessàries per a controlar-la, mesures que, si s’haguessen adoptat un any abans, haurien estat sens dubte molt menys doloroses. Però, al mateix temps, cal reconèixer que el govern del PSOE, també amb l’aportació puntual d’altres forces progressistes i d’esquerra, ha assegurat una política de protecció social sense precedents i ha impulsat mesures socials progressistes i d’aprofundiment de les llibertats d’ampli abast que no cal ací detallar. Dins del PSOE hi ha una diversitat de corrents d’opinió, des de l’esquerra liberal fins al sindicalisme pur, passant per la socialdemocràcia més tradicional; però tots aquests corrents comparteixen els valors de l’esquerra, i aquesta diversitat por ser enriquidora i constitueix un element indispensable en la perspectiva de la unitat de l’esquerra.

En definitiva, considere que qualsevol de les dues opcions (EUPV-IU o PSPV-PSOE) és coherent amb els tres condicionants que expressava al principi: representació dels valors de l’esquerra, possibilitats reals d’obtenir de representació parlamentaria i compatibilitat amb el ideal d’unitat de l’esquerra. Em permetré animar a tots aquells qui compartesquen aquests objectius perquè voten a una de les dues opcions d’acord amb les seues preferències. Jo ja he dit la meua. Qui tinga una opinió o unes opcions distintes, és lliure de manifestar-les.